Ximo Puig

A Manolo Safont, una ànima lliure.

Quan Manolo s’en va enmig del fred de novembre, constatem la pèrdua de l’artista, de l’home sempre compromés, de l’amic. I sentim que augmenta la sol·litud.

Manolo Safont ha estat l’intérpret de la terra i els colors, dels fangs i el forn, de la vida viscuda. Manolo no ha passat per aquest mòn com un fet biológic ordenat. Ha buscat i ha trobat, Ha preguntat, s’ha preguntat i ha continuat dubtant perquè no ha entés l’univers inmens com un habitacle de respostes tancades. De la història ha aprés el respecte pel treball dels vells ceramistes que obriren el camí d’un art amb arrels sense especulacions ni banalitats. Anys de treball per guardar en improvisats magatzems la memòria quan la creuada per acabar amb allò antic semblava una bogeria sense fi. La combinació entre innovació creativa i aprenentage del passat no han estat dos branques en l’activitat de Safont, ans al contrari, es tractava d’un mateix discurs que partia de l’admiració i coneiximent de totes les técniques per contribuir humilment – com sempre Manolo- a noves fites.

Ha estat la seua manera d’estimar el país, de reivindicar la nostra cultura, de situar on li pertoca el valencià, de no perdre la identitat en temps de foscor i silenci. I això convé recordar-ho en aquests dies d’aniversari del final de la dictadura que Manolo va combatre amb la força de la cultura.

Quan sonen intenses les campanades de la equidistància i molts proclamen l’aura d’una postmodernitat que aïlla l’artista del seu mòn i les seues misèries, que no entèn de desigualtats, que no comprèn injustícies, emergeix la personalitat de Manolo que mai no assenyalà cap frontera alhora de separar l’art del compromís.

La consistència del seu treball creatiu será valorat en el pas dels dies com sol passar quan l’autor no s’adorna de l’esclat comercial del moment ni vol fugir cap altres escenaris menys periférics. És ben cert que Manolo és Onda i per això, ara ompli de satisfacció la decissió del govern local posant el nom de Manolo Safont a un museu extraordinari.

El seu paissatge humà fou fruit d’una el·lecció de vida on els diners i la glòria mai no formaren part de l’agenda. Observava atent l’espectacle des d’una casa epicentre de nous horitzons, entre el caliu i l’estima, mentre cercava noves fórmules i ingeniosos jocs de colors renyint amb el forn i les seues circumstàncies. Allí a casa - emboscat en el jersei roig i la pedra penjada – i amb Anna ha modelat el seu univers roig d’ingenuitat i complicitat.

De transfuguismo y otras enfermedades de la democracia.

De transfuguismo y otras golferías.

De entre las enfermedades de la democracia, el transfugismo es, sin duda, una de las pandemias más dañinas. No sé si en la jerarquía de la maldad será la peor pero los efectos de su acción destructora acaba por prostituir la propia esencia democrática derivada de la voluntad popular.

El último episodio de estas características, ocurrido en el parlamento valenciano, ha desatado un ataque de nervios en la mayoría absoluta gobernante que no parece compadecerse con las profecías demoscópicas del presidente conservador y la hipocresía ha emergido con una cotundencia más común de los diplomáticamente deseable.

No parece inadecuado que mientras el sistema electoral esté basado en las listas cerradas y bloqueadas por los partidos se apueste por dar seguridad a los electores en su definición de voto para que nadie utilice el nombre del votante en vano y, por tanto, no se formule la aparición de grupos sobrevenidos como si la denominación de origen apareciera imperceptible. Los portavoces populares se desgañitan diciendo que no se puede primar la deserción y tienen razón. Sin embargo, su argumentario troncalmente correcto y trufado de descalificaciones personales a su traidor, choca frontalmente con la reciente memoria histórica y –sobretodo- con la practica cotidiana del PP.